Catalunya 2014

El passat divendres Artur Mas va ser investit per segon cop com a president de la Generalitat de Catalunya. Un fet que ha estat possible gràcies al pacte signat per CiU i ERC després de ben bé tres setmanes de negociacions on el principal punt de desacord ha estat la fixació d'una data per la consulta al poble català per la independència. Al final, però, han acordat que es farà el 2014, dintre el marc legal, excepte que les dues parts acordin el contrari.

Durant el debat d'investidura es van veure algunes declaracions que cal analitzar detingudament. El senyor Alber Rivera, candidat per part de Ciudadanos, va demanar al senyor Mas la seva dimissió. Senyor Albert Rivera, vostè demana estabilitat, creu que si CiU es neguès a gobernar seria "estable" convocar unes noves eleccions? D'altra banda la senyoreta Alícia, candidata pel PP, va deixar anar que CiU tenia altres possibilitats d'acord i que les contemplès; senyoreta Camacho, com pot dir això amb el pacte firmat si vostès van deixar clar que no negociarien amb CiU desprès de les eleccions? No veu que ja comencen a faltar el respecte a la inteligència dels ciutadans? Més o menys va arribar a dir el senyor Pere Navarro, el partit del cual es descomposa cada cop més; no nomès pels desacords interns sinó per la seva dependència del PSOE. Senyor Navarro, creu que un partit autonòmic pot demanar el federalisme? No veu que no va enlloc? No veu que és una decisió de l'estat espanyol on es viu una majoria absoluta del Partit Popular? 

Les sortides de Catalunya avui en dia són escasses. El pacte fiscal va fallar, més ben dit, ens el van negar. L'única sortida viable ara mateix és la independència, una independència que no s'assolirà si no es pregunta al poble si la vol. És una consulta que cal fer si es vol estabilitat en moments tan delicats com els actuals. És una consulta que el propi PP hauria de voler per a què s'aclarís d'una vegada la situació a Catalunya. Així que, des del meu punt de vista, avalo completament el pacte entre ERC i CiU i espero que ens doni una sortida a la situació actual.

Un dilluns qualsevol

Dilluns. Fred. El carrer a bassar de gent. Els típics fills de puta que es paraven enmig del carrer per parlar de les seves desgraciades vides. La seva ansia per arribar a casa l'enfurismava cada cop que ralentitzava el pas per culpa dels semàfors. Portava un dia de merda. El seu cap li havia dit que li rebaixaven el sou; el molt cabró el volia per a ell. La seva dona li donava presa pel divorci... la puta no tenia tanta presa per tirar-se a tot el veïnat; 15 anys li va costar. Encara quedava una estona per arribar. Cada cop tenia més clar que el país anava com anava per culpa dels 'garrulos' que escoltaven música amb altaveus pel carrer. Sabia que matar és un crim i per això els deixava estar. Semblava que cada cop hi havia més gent. Ara passava per la Gran Via. Les motos el mataven; els subnormals mereixien estampar-se. Les ganes de matar se li acumulaven. Una trucada. La companyia de telèfons li vol fer una oferta. Acabada la conversa, la noia amb la que havia parlat va entrar en depressió durant un any. Quedaven cinc minuts. Començava a ploure. Molt. No portava paraigües. Només la motxileta de treballar amb fulls plens de merda que no entenia que deien. De cop, ho va llençar enmig de la carretera; com a mínim es desestressava destrossant coses. Només quedava un carrer. De lluny veu una noia. Atractiva. A mesura que s'hi apropa, però, té més clar que és un d'aquests desgraciats amb cos de dona que es transvesteixen. Deu metres. Buscava les claus però no les trobava. Estaven a la motxileta. Just passava un noi escoltant Pitbull amb els altaveus. La denúncia li arribaria al cap de deu dies però rebentar al subnormal aquell era el millor que li havia passat durant tot el dia.