Dilluns. Fred. El carrer a bassar de gent. Els típics fills de puta que es paraven enmig del carrer per parlar de les seves desgraciades vides. La seva ansia per arribar a casa l'enfurismava cada cop que ralentitzava el pas per culpa dels semàfors. Portava un dia de merda. El seu cap li havia dit que li rebaixaven el sou; el molt cabró el volia per a ell. La seva dona li donava presa pel divorci... la puta no tenia tanta presa per tirar-se a tot el veïnat; 15 anys li va costar. Encara quedava una estona per arribar. Cada cop tenia més clar que el país anava com anava per culpa dels 'garrulos' que escoltaven música amb altaveus pel carrer. Sabia que matar és un crim i per això els deixava estar. Semblava que cada cop hi havia més gent. Ara passava per la Gran Via. Les motos el mataven; els subnormals mereixien estampar-se. Les ganes de matar se li acumulaven. Una trucada. La companyia de telèfons li vol fer una oferta. Acabada la conversa, la noia amb la que havia parlat va entrar en depressió durant un any. Quedaven cinc minuts. Començava a ploure. Molt. No portava paraigües. Només la motxileta de treballar amb fulls plens de merda que no entenia que deien. De cop, ho va llençar enmig de la carretera; com a mínim es desestressava destrossant coses. Només quedava un carrer. De lluny veu una noia. Atractiva. A mesura que s'hi apropa, però, té més clar que és un d'aquests desgraciats amb cos de dona que es transvesteixen. Deu metres. Buscava les claus però no les trobava. Estaven a la motxileta. Just passava un noi escoltant Pitbull amb els altaveus. La denúncia li arribaria al cap de deu dies però rebentar al subnormal aquell era el millor que li havia passat durant tot el dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario