Catalunya 2014

El passat divendres Artur Mas va ser investit per segon cop com a president de la Generalitat de Catalunya. Un fet que ha estat possible gràcies al pacte signat per CiU i ERC després de ben bé tres setmanes de negociacions on el principal punt de desacord ha estat la fixació d'una data per la consulta al poble català per la independència. Al final, però, han acordat que es farà el 2014, dintre el marc legal, excepte que les dues parts acordin el contrari.

Durant el debat d'investidura es van veure algunes declaracions que cal analitzar detingudament. El senyor Alber Rivera, candidat per part de Ciudadanos, va demanar al senyor Mas la seva dimissió. Senyor Albert Rivera, vostè demana estabilitat, creu que si CiU es neguès a gobernar seria "estable" convocar unes noves eleccions? D'altra banda la senyoreta Alícia, candidata pel PP, va deixar anar que CiU tenia altres possibilitats d'acord i que les contemplès; senyoreta Camacho, com pot dir això amb el pacte firmat si vostès van deixar clar que no negociarien amb CiU desprès de les eleccions? No veu que ja comencen a faltar el respecte a la inteligència dels ciutadans? Més o menys va arribar a dir el senyor Pere Navarro, el partit del cual es descomposa cada cop més; no nomès pels desacords interns sinó per la seva dependència del PSOE. Senyor Navarro, creu que un partit autonòmic pot demanar el federalisme? No veu que no va enlloc? No veu que és una decisió de l'estat espanyol on es viu una majoria absoluta del Partit Popular? 

Les sortides de Catalunya avui en dia són escasses. El pacte fiscal va fallar, més ben dit, ens el van negar. L'única sortida viable ara mateix és la independència, una independència que no s'assolirà si no es pregunta al poble si la vol. És una consulta que cal fer si es vol estabilitat en moments tan delicats com els actuals. És una consulta que el propi PP hauria de voler per a què s'aclarís d'una vegada la situació a Catalunya. Així que, des del meu punt de vista, avalo completament el pacte entre ERC i CiU i espero que ens doni una sortida a la situació actual.

Un dilluns qualsevol

Dilluns. Fred. El carrer a bassar de gent. Els típics fills de puta que es paraven enmig del carrer per parlar de les seves desgraciades vides. La seva ansia per arribar a casa l'enfurismava cada cop que ralentitzava el pas per culpa dels semàfors. Portava un dia de merda. El seu cap li havia dit que li rebaixaven el sou; el molt cabró el volia per a ell. La seva dona li donava presa pel divorci... la puta no tenia tanta presa per tirar-se a tot el veïnat; 15 anys li va costar. Encara quedava una estona per arribar. Cada cop tenia més clar que el país anava com anava per culpa dels 'garrulos' que escoltaven música amb altaveus pel carrer. Sabia que matar és un crim i per això els deixava estar. Semblava que cada cop hi havia més gent. Ara passava per la Gran Via. Les motos el mataven; els subnormals mereixien estampar-se. Les ganes de matar se li acumulaven. Una trucada. La companyia de telèfons li vol fer una oferta. Acabada la conversa, la noia amb la que havia parlat va entrar en depressió durant un any. Quedaven cinc minuts. Començava a ploure. Molt. No portava paraigües. Només la motxileta de treballar amb fulls plens de merda que no entenia que deien. De cop, ho va llençar enmig de la carretera; com a mínim es desestressava destrossant coses. Només quedava un carrer. De lluny veu una noia. Atractiva. A mesura que s'hi apropa, però, té més clar que és un d'aquests desgraciats amb cos de dona que es transvesteixen. Deu metres. Buscava les claus però no les trobava. Estaven a la motxileta. Just passava un noi escoltant Pitbull amb els altaveus. La denúncia li arribaria al cap de deu dies però rebentar al subnormal aquell era el millor que li havia passat durant tot el dia.

Ascens

Avui explicaré una història.

El protagonista d'aquesta història es diu Albert. L'Albert és un noi jove molt ben educat, que domina dues llengües i és molt autosuficient. Treballa a una empresa que porta 4 anys en pèrdues i això li està afectant bastant. Ell depén, només, del seu superior, en Juan.

En Juan és l'encarregat de 17 persones, entre elles l'Albert,i és ell qui decideix les tasques de cada una i el sou que mereixen. Però, per sobre en Juan, hi ha La Directiva que porta tota l'empresa.

L'Albert porta un temps cansat d'en Juan; creu que cobra poc per tot el que aporta a l'empresa i, amb l'ajuda de la gent que té al seu càrrec, intenta negociar amb en Juan una solució a les seves inquietuts. En Juan, però, no se l'escolta i li diu que de moment hi ha coses més importants a fer.

Així doncs, l'Albert intenta, amb l'ajuda de La Directiva, ostentar un nou pes que li permeti gestionar millor la seva feina i la de les persones que té al seu càrrec. La Directiva li ofereix un nou estatus; li diuen que, sempre i quan la majoria de les persones que té al seu càrrec estiguin d'acrod, pot adquirir un càrrec tan important com el d'en Juan.

L'Albert sempre ha estat un noi que ha destacat; tots els tests que li han fet han demostrat ser una persona molt vàlida i amb unes capacitats superiors a les d'en Juan i els psicòlegs de l'empresa han pensat sempre que, en cas de tenir un lloc com el del seu superior, faria un millor paper que el seu cap i podria portar el seu equip a tenir un paper important a l'empresa.

Uns mesos més tard, l'Albert aconsegueix aquesta majoria i l'ascendeixen. Té molta més autonomia, evidentment, té la capacitat de repartir com vol els seus beneficis, evidentment, i fa que la pèrdues que té l'empresa des de fa 4 anys no es notin tant en el seu departament.

Però, tot i així, l'Albert segueix depenent de La Directiva tot i que no és una cosa que li preocupi doncs aquesta ha servit per gestionar la crisi els últims 4 anys i serveix per poder controlar tota l'empresa i poder fer competència amb les altres.

Així, l'Albert, en poc temps, ha aconseguit augmentar els seus beneficis gràcies a la seva capacitat, poder dotar el seu equip de més capital amb el que millorar la qualitat del seu treball, poder contractar més gent per a gestionar-lo, ha convençut a La Directiva que el seu departament nou és una opció viable i, en general, ha creat un ambient majoritàriament encantat i ha donat a l'empresa una nova divisió millor que la d'en Juan.

Aleshores, us vull fer una pregunta: si fòssiu empleats del departament de l'Albert, estarieu a favor que creés el seu propi departament i formar part d'ell?

Construir ponts

Qui escriu aquestes línies és català, no ha advocat mai per la independència de
Catalunya i és federalista. Mai he sentit cap tipus d'animadversió ni menyspreu
cap a Espanya, els seus pobles i la seva gent, sinó tot el contrari estima,
respecte i solidaritat. Encara que pàtries, banderes i símbols no desperten en
mi massa emocions, crec en l'existència d'una realitat nacional catalana que
ha estat forjada per la història, i que es manifesta a través de la seva llengua,
la seva cultura, el seu dret civil i la seva voluntat de ser col · lectiva. Si ser
catalanista és donar suport al reconeixement i respecte d’aquest fet nacional
català dins de l'Estat, sense considerar-lo antagònic amb Espanya i el que és
espanyol, jo sóc catalanista. El catalanisme no és antítesi i rebuig d'Espanya,
sinó la reivindicació de Catalunya en si mateixa.

Durant molts anys, un dels principals objectius polítics de molts catalans ha
estat trobar l'encaix de Catalunya en un Estat Espanyol que acollís com a
patrimoni propi la seva diversitat nacional, lingüística i cultural. Sí, efectivament,
que la nació catalana i l'espanyola convisquessin en una relació de mutu
respecte i estima tant a Espanya com a Catalunya, ja que mai les vam entendre
ni les entenem com excloents i incompatibles. La història ha volgut que en
terres catalanes convisquin dos sentiments nacionals: el català i l'espanyol.
Aquesta realitat social i política ha derivat en l'existència d'una comunitat
binacional dins el marc territorial de Catalunya, encara que només la nació
espanyola té ple reconeixement jurídic. Si la nació catalana tingués el mateix
tracte que l'espanyola, hauria menys ànsies independentistes i uns llaços més
forts entre Catalunya i Espanya. Quin temor existeix que això sigui així? No
albiro per quina raó dues o més nacions no poden compartir estat i territori.

Amb l'aprovació de la Constitució i l'Estatut de Catalunya, es va produir un
avenç històric important, encara que sense satisfer l'anhel de molts catalans
d'aconseguir el ple reconeixement de la personalitat singular de Catalunya dins
d'una Espanya federal. Però en aquell temps, vam entendre que la democràcia
espanyola era molt jove i no tenia la solidesa i la maduresa necessàries per
atendre les demandes del catalanisme polític no independentista en tota la
seva amplitud, i que havíem de posposar la consecució del nostre projecte
de relació federal entre Catalunya i Espanya en benefici de la consolidació de
la democràcia per a tots els espanyols. Així mateix, també vam comprendre
la necessitat de fer un esforç addicional de solidaritat destinat a reduir els
desequilibris territorials i contribuir així al desenvolupament dels territoris
més desfavorits en el pla econòmic. És veritat que Catalunya gaudia d'un
grau de desenvolupament econòmic superior a altres territoris de l'Estat, però
també ho és que el creixement econòmic, el demogràfic i l’urbanístic que van
acompanyar aquest desenvolupament es van produir de forma anàrquica,
generant moltes mancances i desequilibris socials interns.

Van anar passant els anys, es va superar un intent de cop d'estat, Espanya va
ingressar a la Unió Europea i la democràcia es va consolidar. S'havia construït

un "Estat de les Autonomies" de 17 ens polítics, entre els quals hi havia una
Catalunya que volia culminar la seva construcció nacional i acomodar, per fi,
el seu encaix a Espanya dins del marc d'una relació federal. D'altra banda,
després d'anys de solidaritat reforçada, vam creure arribat el moment de situar
la nostra solidaritat amb el conjunt de l'estat en nivells molt més sostenibles des
del punt de vista d'equitat i també d'eficiència econòmica, ja que per la situació
i per les potencialitats de Catalunya, els recursos que s'hi inverteixen generen
un gran retorn per tot Espanya. Les propostes catalanes sobre un nou marc
de relacions fiscals amb l'Estat mai han plantejat eliminar la solidaritat amb
la resta de territoris d'Espanya, ni deixar-la en un nivell residual. Es tracta de
situar aquest 8% de dèficit sobre el PIB de Catalunya, 16.000 milions d'euros,
en valors més raonables, que no suposin una pesada llosa que impedeixi el
desenvolupament econòmic de Catalunya. Imaginin que Espanya fos aportant
net a la Unió Europea del 8% del seu PIB: més de 80.000 milions d'euros.
Insuportable! D’altra banda, ningú ha exigit que l’aplicació d’aquest hipotètic
acord fiscal hagi de ser immediata i instantània. Som conscients que tots estem
immersos en una molt profunda crisi econòmica i que ara l’únic a repartir són
penúries.

Però vet aquí que a Espanya de nou han ressorgit la incomprensió,
la intolerància, els greuges, el rebuig, els improperis i fins i tot l'odi.
Lamentablement, aquestes emocions i sentiments emergeixen quan Catalunya
recorda que el problema català encara no està resolt i que la seva aportació
a Espanya en tots els sentits exigeix ​ ​ una major consideració i presència
en l'estructura de l'Estat. Cal reconèixer que a això han contribuït certes
formes irrespectuoses i del tot reprotxables d'exposar els plantejaments i les
reivindicacions catalanes. Certament des de Catalunya s'han llançat missatges,
s'han utilitzat expressions i ha hagut actituds que no han ajudat a asserenar
els ànims i les controvèrsies. També, massa sovint, a Catalunya s’ha fet un
ús electoral inadequat d’un tema tan sensible com la relació amb la resta
d’Espanya. Ara bé, això no treu raó ni arguments als que amb respecte i
moderació reclamem per a Catalunya i per a Espanya una solució federal que
no atempta contra res ni ningú, sinó que constitueix una fórmula d'harmònica
convivència entre pobles des de la llibertat.

Estic convençut que no som pocs a Catalunya els que sentim frustració
per l'actual fracàs d'una via federal que permeti l'existència en plenitud
de Catalunya dins l'Estat espanyol; plenitud aquesta que requereix el
reconeixement i respecte sense reserves a la seva singularitat lingüística,
cultural i nacional. A Catalunya, la gran majoria de ciutadans professem un
profund respecte pel sentir nacional espanyol i per la llengua castellana,
parla d'aquesta nació espanyola tan present a Catalunya i de la qual
molts de nosaltres ens sentim propers. Per tant, em permeto manifestar la
meva decepció perquè la llengua i la nació catalanes no han obtingut un

reconeixement i respecte recíprocs als que, aquí a Catalunya, dispensem
a la llengua i la nació espanyoles; perquè quan els dèficits fiscals es fan
insostenibles i es demana un acord de finançament amb un nivell de solidaritat
suportable, les desqualificacions i les grolleries són la resposta predominant;
perquè quan des de Catalunya es fan propostes o impulsen iniciatives per
a tota Espanya, sovint es respon amb el rebuig o fins i tot el menyspreu;
perquè massa vegades es manipula i tergiversa la realitat catalana per obtenir
vots a la resta d'Espanya, amb total indolència de les conseqüències que tal
irresponsabilitat comporta.

Molts ciutadans de Catalunya encara volen construir un estat amb Espanya,
però amb una Espanya diferent. La dificultat rau en trobar arquitectes disposats
a crear ponts en ambdós costats de la ribera.

La recent manifestació de l'11 de setembre ha marcat un punt d'inflexió, a què
s'ha arribat després d'esdeveniments de gran impacte en la societat catalana
com el procés estatutari, la sentència del Tribunal Constitucional desvirtuant
l'Estatut prèviament referendat pel poble català, l’ofensiva contra el model
lingüístic en l'educació i els incompliments de les disposicions de l'Estatut i
del sistema de finançament sobre inversions a Catalunya. No sé fins a quin
punt arriba la voluntat secessionista dels catalans, però sí que crec que hi
ha una àmplia majoria que pensa que la situació no pot romandre igual i vol
que se la consulti. Estic convençut que preguntar als ciutadans què volen
que sigui Catalunya i com s'ha de relacionar amb Espanya és un exercici
democràtic imprescindible per aclarir la situació, allunyar especulacions i diluir
incerteses. Ara bé, al meu entendre el laconisme del “sí” o del “no” induiria
a confusió i polèmica sobre la interpretació del “no”, si aquest fos l'opció
majoritària. Significaria el “no” deixar les coses com estan ara? O potser moltes
persones que volen un ple reconeixement de Catalunya dins d'Espanya,
votarien “no” perquè no volen la independència? Jo proposo que el vot negatiu
es complementi amb dues opcions que signifiquin mantenir la relació actual
o avançar en el camí federal. D'altra banda, es diu que la independència de
Catalunya afecta tot Espanya i tots els espanyols han de manifestar-se sobre
ella. Òbviament, Catalunya forma part de l'Estat Espanyol i la seva segregació
és una qüestió d'estat. Suposem que en un referèndum a tot Espanya, el 100%
es decanta contra la independència de Catalunya, menys a Catalunya on es
dóna una majoria a favor de la independència. Es soluciona així i es posa punt i
final definitiu al problema català? Jo crec que no.

És molt possible que la societat catalana es pronunciï per un canvi en la relació
de Catalunya amb Espanya, en la direcció de la plenitud a què em referia
abans. Si això és així i s'ignora la voluntat del poble de Catalunya, Espanya
patirà un greu problema que minvarà les seves energies i fortaleses; al final la
separació serà inevitable. Encara no és tard per trobar punts de trobada, no
és fàcil, però s'ha d'intentar. La intransigència, el tancament i l'immobilisme

són mals consellers en aquests moments tan crucials de la nostra història
comuna. Seran el respecte, la tolerància, la flexibilitat i la visió d'Estat, els
atributs imprescindibles per trobar el punt d'equilibri, lluny del tot o res o de les
cotilles jurídiques, que permeti una solució duradora i acceptada per la majoria.
¿Trobarem els arquitectes que sàpiguen construir els ponts necessaris?

En aquests moments que la urgència immediata és superar la crisi i alleugerir
el patiment de moltes persones, no hem de perdre la perspectiva de construir
per al llarg termini. Al meu parer, la solució passa per constituir un estat
federal amb menys protagonistes, competències millor definides, un sistema
de finançament amb repartiment de fonts i assumpció de responsabilitat
tributària per part dels ens federats, assumpció plena de la realitat plurinacional
i plurilinguística, i mecanismes de cooperació institucionals transparents
i eficaços. Tanmateix, no vull pecar d’ingenu, no sembla que en aquests
moments hi hagi massa convençuts d’aquesta solució ni aquí ni allà. Ara bé,
perquè a Catalunya reneixi la via intermèdia federal entre la independència
i l’immobilisme, cal veure molt més federalisme i comprensió a la resta
d’Espanya. L’arquitectura federal resulta impossible sense arquitectes que hi
creguin.

Finalment, em sembla imprescindible subratllar que qualsevol que sigui l’edifici
estatal que resulti a final d’aquest procés, ha de derivar en una societat més
cohesionada, en una econòmica més eficient, en un repartiment de la riquesa
i dels esforços més equitatiu i en estructures polítiques més democràtiques i
transparents; en definitiva, en un país més decent. Perquè si el resultat final
desitjat no és aquest, què estem fent?

Aquest article ha estat escrit per Josep Balletbò Sánchez

Quebec? Per sort, no.

Tal com va anunciar el MHP Artur Mas fa uns dies, el dia 25-N hi haurà eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Oficialment, el motiu que les ha impulsat ha estat la negació del president de l'estat espanyol, Mariano Rajoy, a negociar el pacte fiscal que donaria més independència econòmica a Catalunya. El motiu extraoficial, el milió i mig de persones que van sortir al carrer a manifestar-se per un estat propi.

Analitzem primer el motiu oficial. Com va dir el senyor Mas al sortir de la Moncloa, la reunió no va anar bé. Mariano ja tenia la llengua el 'no' abans que el president català li proposés res. No només això, sinó que ni es va dignar a proposar una alternativa, simplement "no hi haurà pacte fiscal".

Tornem uns anys enrere. El 1980 la província canadenca del Quebec s'enforontava al primer referèndum per la sobirania de la seva història. Els resultats van ser clars: 60% a favor del 'no' i un 40% a favor del 'si'. Quinze anys més tard, però, va haver-hi un segon referèndum que va espantar el govern canadenc: 50,5% a favor del 'no' i un 49,5% a favor del 'si'. A partir d'aquí, es va començar a invertir més en la província quebequesa i la va declarar nació dintre de Canadà per abaixar el clam independentista.

Tornem. Espanya, 2012. A Catalunya se li nega el concert econòmic, no li donen opció ni a  negociar una alternativa. Tot de crítiques i amenaces comencen a recaure sobre la nació catalana, fins el punt que l'eurodiputat del PP, el català Aleix Vidal-Cuadras, demana al govern espanyol que "dissolgui el Parlament català i intervingui Catalunya amb la Guàrdia Civil". Encara més, l'alcalde de Getafe va mencionar ahir les següents paraules: "En un país seriós, Artur Mas estaria al calabós".

Clarament, aparenta que facin tot el possible per a què la gent s'animi a declarar-se en favor de la independència. Entre això i el "motiu extraoficial" pel qual es convoquen elecions al novembre (el milió i mig de persones pels carrers de Barcelona) sembla que Catalunya té, més a prop que mai, la possibilitat d'esdevir un estat propi que, com deia ahir l'economista Niño Becerra, "no s'ha de ser un premi nobel per saber que [Catalunya] seria viable econòmicament".

Però qui sap, depenent de com acabin les eleccions, potser el Govern central comença a resoldre els problemes econòmics de Catalunya per disminuïr la voluntat del poble d'independitzar-se que té actualment, com van fer en el seu dia amb el Quebec. Per sort, de moment no ho estan fent.

Margin Call: fitxatges 2012

El passat 31 d'agost va acabar el període de fitxatges per a la gran majoría de clubs. Dic la gran majoría, doncs alguns com el Bilbao se'ls hi ha concedit 30 dies més per a realitzar operacions. Això és degut a una de les bombes del mercat aquest any: Javi Martínez ha marxat, amb un contracte de 5 anys, al Bayern, abonant la clàusula de rescició, és a dir, 40 milions d'euros.

Però ara, el meu propòsit, és analitzar les últimes 24 hores d'entrades i sortides de jugadors. Primer de tot, aquest any hi ha hagut un "overbooking" de cessions en el mercat, començant amb el més destacat, Essien se'n va cedit un any al Real Madrid. Seria un gran reforç si no fos per dos motius: perimer, Essien es va passar quasi tot l'any passat amb lesions i segon, s'ha sacrificat a Granero (QPR) i a Lass Diarra (Anzhi). No veig que Essien pugui fer-ho millor que els altres dos jugadors, doncs potser Guti té raó i així "és més fàcil robar".

El Madrid, però, no és l'únic que ha mogut fitxa. El seu company de grup de Champions, el Manchester City, ha finalitzat l'agost reclutant al lateral brasileny Maicon (Inter, 6M€) i al ex-madridista Javi García (Benfica, 20M€). La justificació d'aquest últim, tot i que el preu és desorbitat, és la venda de De Jong al Milà (3.5M€). El City també ha efectuat sortides, entre elles la cessió de Santa Cruz al Màlaga, un equip que ha esperat també a l'últim moment per repescar velles glòries com el ja mencionat paraguayà i el ex-barcelonista Javier Saviola, això si, sense gastar ni un cèntim en cap d'ells.

D'equips espanyols cal mencionar també al València, que ha venut a Pablo Hernández a l'equip de l'ex-rayista Michu, el Swansea, per 7M€. Un cop més, se'n va un bon jugador de l'equip "ché", engrossant així la llista amb altres noms com Villa, Jordi Alba, Silva o Mata. M'agradaria veure la plantilla d'aquest equip si no haguèssin venut a cap d'ells!

Un altre que torna a la Península és Giovanni Dos Santos, ex del Barça, que se'n va al Mallorca acompanyat d'altres noms coneguts com Arizmendi, Miño, Antonio López o Javi Màrquez. Ja mencionant el FC Barcelona, cal destacar la cessió d'Afellay al Shalke 04 per un any; com ja he dit, ha sigut un any de cessions.

L'equip que també a sorprés l'últim dia amb un altre fitxatge, després de gastar-se 90M€ en Ibra, Lavezzi i Thiago Silva, és el PSG, que ha invertit 6M€ en el lateral holandés Van der Wiel, a part d'adquirir a Lucas Moura per al gener de 2013 per 40 M€.

Finalment, un històric d'Europa com la Juventus, que està encara en negociacions amb Fernando Llorente, ha tingut una sortida i una entrada a destacar: Niklas Bendtner, ex-gunner, ve cedit de l'Arsenal i un gran, Alessandro Del Piero, ha fitxat pel Sydney FC; està clar que aquest home se'n va a viure bé a Austràlia!

Així és com tanca un altre mercat de fitxatges d'estiu, amb un, com no, molt mogut últim dia.

El gran error de Mou

Primer de tot, felicitar el Madrid per guanyar la Supercopa per goal average.

Veureu que escric cóm l'han guanyat perquè, un cop establert el 3-2 de l'anada i veient el partit de tornada, podrien haver-ho fet sense haver de dependre de tal norma; m'explico.

El Madrid guanyava en el minut 18 per 2-0 amb un joc prou eficient contra un Barça que no trobava el seu lloc al camp. En el minut 27, expulsen a Adriano. 11 contra 10 durant 63 minuts. Podrien haver aprofitat aquests 63 minuts per humiliar al Barça, de fet, així semblava que ho intentava en els últims 20 minuts de la primera part amb contundents rematades a la porteria d'un Valdés que va salvar el Barça d'un 4 a 0. Al minut 44, Messi marcava un golàs de falta.

Mitja part. 2-1. Aquí començaria l'error de José.

La segona part va ser escandalosament del Barça. Mourinho va decidir, tot i saber que si li marcaven un gol les passaria "canutes", que el millor era defensar el partit. Li podria haver costat molt i molt car. Realment em sembla de "covard" posar-se a defensar un 2-1 amb un home més... realment, el Madrid va perdre l'oportunitat que sempre ha estat buscant; humiliar al Barça.

Això és una cosa que es nota en aquests dies "post-supercopa", doncs la celebració i l'eufòria d'aquest títol no ha sigut tant com hauria d'haver sigut. No nomès entre l'afició del carrer, sinó que també es nota en la premsa, la central lechera i els "amics" de Punto Pelota. Al madridisme se li ha quedat una espina clavada; i ho saben.

La traïció de Seydou

Fa unes hores, Seydou Keita, l'últim jugador que ha abandonat les files del FC Barcelona ha fet unes declaracions poc encertades i del tot injustes: "He escoltat dir que Guardiola em volia; però després no jugava". Seydou, ens has decepcionat.

Com últimament ha passat, un jugador que abandona el Barça ha tingut no gaire bones paraules sobre Pep Guardiola. Va començar Ibra fa dos anys, passant per Bojan,  però el que ningú esperava és que el malià també parlés. Probablement ningú recordi Keita com un gran jugador, doncs no ho era, però si com una gran persona i ara ha destrossat aquesta imatge.

Primer de tot, cal aclarir que la segona part de les seves declaracions és falsa. En els 4 anys que Keita ha militat al primer equip del Barça des que va arribar del Sevilla ha disputat un total de 173 partits, és a dir, uns 43 partits per temporada. Està clar que no tots de titular ni en tots ha jugat els 90 minuts, però tenint en compte la mitja de la que ha disposat el Barça durant aquests 4 anys fa que Keita sigui un jugador plenament de banqueta, és més, hi ha que no entenen com ha arribat a jugar tant.

Guardiola sempre ho deia que confiava en ell, que era la seva "nina" i que no el podien tocar. De fet, en el seu acomiadament com a entrenador del Barça va recordar que Keita havia sigut de gran ajuda durant els 4 anys i ara, aquest personatge que s'amagava sota una màscara d'humiltat, ens ve amb què jugava poc i que no entenia les paraules de Guardiola.

Directiva i senyor Vilanova, a partir d'ara facin un test a cada jugador que entri a l'equip, no podem deixar que gent així escampi males paraules on no hi hauria d'haver res més que un silenci d'agraïment Com alguns abans d'ell, Seydou ha sigut un traïdor i un egoïsta; prou.

No fem de Deulofeu un Bojan

La cantera del Barça segueix proliferant. L'última sensació d'aquest any i part de l'anterior és un noiet de 18 anys anomenat Gerard Deulofeu. L'any passat vestia per primer cop la samarreta del FC Barcelona com a jugador oficial de l'equip filial i la seva temporada, la qual podríem qualificar de més que acceptable, ha obert el debat de si hauria de formar part del primer equip. Doncs realment, crec que no.

Tornem 5 anys enrere. Bojan Krkic, un jove de 17 anys, debutava amb el primer equip. Espectacular. Va firmar una bona temporada per ser tan jove i tan poc experimentat. No va ser un bé pel noi. A partir d'aquí es va crear una especualció sobre el futur de Bojan que va acabar fent que les 2 següents temporades, jugant a un nivell semblant a la primera, agradessin poc als espectadors. El seu últim any al Barça va ser un desastre que va acabar amb la seva venta a la Roma.

Present. Ara tenim el Gerard. Tinguem paciència, esperem a que el noi es converteixi en més del que és a Segona Divisió i que vagi jugant algun partidet amb el primer equip. No cal còrrer i menys ara que no és necessari. El primer equip té una plantilla més que bona per poder afrontar la temporada que ve ara. No cometem amb Deulofeu l'error que es va cometre amb Bojan. No especulem, deixem que el noi creixi on a de crèixer i a la velocitat a la que ho ha de fer. Molts dirien que això amb Messi no va passar; però de Messi et surt un de cada mil. És un fet irrepetible, probablement, i no es pot caure en comparacions amb la seva persona.

Així que, Gerard, fes la teva, meravellans a la lliga de plata amb la teva qualitat i fes que estiguem segurs que al primer equip faries un bon paper, doncs no volem fer de tu un nou Bojan.