Construir ponts

Qui escriu aquestes línies és català, no ha advocat mai per la independència de
Catalunya i és federalista. Mai he sentit cap tipus d'animadversió ni menyspreu
cap a Espanya, els seus pobles i la seva gent, sinó tot el contrari estima,
respecte i solidaritat. Encara que pàtries, banderes i símbols no desperten en
mi massa emocions, crec en l'existència d'una realitat nacional catalana que
ha estat forjada per la història, i que es manifesta a través de la seva llengua,
la seva cultura, el seu dret civil i la seva voluntat de ser col · lectiva. Si ser
catalanista és donar suport al reconeixement i respecte d’aquest fet nacional
català dins de l'Estat, sense considerar-lo antagònic amb Espanya i el que és
espanyol, jo sóc catalanista. El catalanisme no és antítesi i rebuig d'Espanya,
sinó la reivindicació de Catalunya en si mateixa.

Durant molts anys, un dels principals objectius polítics de molts catalans ha
estat trobar l'encaix de Catalunya en un Estat Espanyol que acollís com a
patrimoni propi la seva diversitat nacional, lingüística i cultural. Sí, efectivament,
que la nació catalana i l'espanyola convisquessin en una relació de mutu
respecte i estima tant a Espanya com a Catalunya, ja que mai les vam entendre
ni les entenem com excloents i incompatibles. La història ha volgut que en
terres catalanes convisquin dos sentiments nacionals: el català i l'espanyol.
Aquesta realitat social i política ha derivat en l'existència d'una comunitat
binacional dins el marc territorial de Catalunya, encara que només la nació
espanyola té ple reconeixement jurídic. Si la nació catalana tingués el mateix
tracte que l'espanyola, hauria menys ànsies independentistes i uns llaços més
forts entre Catalunya i Espanya. Quin temor existeix que això sigui així? No
albiro per quina raó dues o més nacions no poden compartir estat i territori.

Amb l'aprovació de la Constitució i l'Estatut de Catalunya, es va produir un
avenç històric important, encara que sense satisfer l'anhel de molts catalans
d'aconseguir el ple reconeixement de la personalitat singular de Catalunya dins
d'una Espanya federal. Però en aquell temps, vam entendre que la democràcia
espanyola era molt jove i no tenia la solidesa i la maduresa necessàries per
atendre les demandes del catalanisme polític no independentista en tota la
seva amplitud, i que havíem de posposar la consecució del nostre projecte
de relació federal entre Catalunya i Espanya en benefici de la consolidació de
la democràcia per a tots els espanyols. Així mateix, també vam comprendre
la necessitat de fer un esforç addicional de solidaritat destinat a reduir els
desequilibris territorials i contribuir així al desenvolupament dels territoris
més desfavorits en el pla econòmic. És veritat que Catalunya gaudia d'un
grau de desenvolupament econòmic superior a altres territoris de l'Estat, però
també ho és que el creixement econòmic, el demogràfic i l’urbanístic que van
acompanyar aquest desenvolupament es van produir de forma anàrquica,
generant moltes mancances i desequilibris socials interns.

Van anar passant els anys, es va superar un intent de cop d'estat, Espanya va
ingressar a la Unió Europea i la democràcia es va consolidar. S'havia construït

un "Estat de les Autonomies" de 17 ens polítics, entre els quals hi havia una
Catalunya que volia culminar la seva construcció nacional i acomodar, per fi,
el seu encaix a Espanya dins del marc d'una relació federal. D'altra banda,
després d'anys de solidaritat reforçada, vam creure arribat el moment de situar
la nostra solidaritat amb el conjunt de l'estat en nivells molt més sostenibles des
del punt de vista d'equitat i també d'eficiència econòmica, ja que per la situació
i per les potencialitats de Catalunya, els recursos que s'hi inverteixen generen
un gran retorn per tot Espanya. Les propostes catalanes sobre un nou marc
de relacions fiscals amb l'Estat mai han plantejat eliminar la solidaritat amb
la resta de territoris d'Espanya, ni deixar-la en un nivell residual. Es tracta de
situar aquest 8% de dèficit sobre el PIB de Catalunya, 16.000 milions d'euros,
en valors més raonables, que no suposin una pesada llosa que impedeixi el
desenvolupament econòmic de Catalunya. Imaginin que Espanya fos aportant
net a la Unió Europea del 8% del seu PIB: més de 80.000 milions d'euros.
Insuportable! D’altra banda, ningú ha exigit que l’aplicació d’aquest hipotètic
acord fiscal hagi de ser immediata i instantània. Som conscients que tots estem
immersos en una molt profunda crisi econòmica i que ara l’únic a repartir són
penúries.

Però vet aquí que a Espanya de nou han ressorgit la incomprensió,
la intolerància, els greuges, el rebuig, els improperis i fins i tot l'odi.
Lamentablement, aquestes emocions i sentiments emergeixen quan Catalunya
recorda que el problema català encara no està resolt i que la seva aportació
a Espanya en tots els sentits exigeix ​ ​ una major consideració i presència
en l'estructura de l'Estat. Cal reconèixer que a això han contribuït certes
formes irrespectuoses i del tot reprotxables d'exposar els plantejaments i les
reivindicacions catalanes. Certament des de Catalunya s'han llançat missatges,
s'han utilitzat expressions i ha hagut actituds que no han ajudat a asserenar
els ànims i les controvèrsies. També, massa sovint, a Catalunya s’ha fet un
ús electoral inadequat d’un tema tan sensible com la relació amb la resta
d’Espanya. Ara bé, això no treu raó ni arguments als que amb respecte i
moderació reclamem per a Catalunya i per a Espanya una solució federal que
no atempta contra res ni ningú, sinó que constitueix una fórmula d'harmònica
convivència entre pobles des de la llibertat.

Estic convençut que no som pocs a Catalunya els que sentim frustració
per l'actual fracàs d'una via federal que permeti l'existència en plenitud
de Catalunya dins l'Estat espanyol; plenitud aquesta que requereix el
reconeixement i respecte sense reserves a la seva singularitat lingüística,
cultural i nacional. A Catalunya, la gran majoria de ciutadans professem un
profund respecte pel sentir nacional espanyol i per la llengua castellana,
parla d'aquesta nació espanyola tan present a Catalunya i de la qual
molts de nosaltres ens sentim propers. Per tant, em permeto manifestar la
meva decepció perquè la llengua i la nació catalanes no han obtingut un

reconeixement i respecte recíprocs als que, aquí a Catalunya, dispensem
a la llengua i la nació espanyoles; perquè quan els dèficits fiscals es fan
insostenibles i es demana un acord de finançament amb un nivell de solidaritat
suportable, les desqualificacions i les grolleries són la resposta predominant;
perquè quan des de Catalunya es fan propostes o impulsen iniciatives per
a tota Espanya, sovint es respon amb el rebuig o fins i tot el menyspreu;
perquè massa vegades es manipula i tergiversa la realitat catalana per obtenir
vots a la resta d'Espanya, amb total indolència de les conseqüències que tal
irresponsabilitat comporta.

Molts ciutadans de Catalunya encara volen construir un estat amb Espanya,
però amb una Espanya diferent. La dificultat rau en trobar arquitectes disposats
a crear ponts en ambdós costats de la ribera.

La recent manifestació de l'11 de setembre ha marcat un punt d'inflexió, a què
s'ha arribat després d'esdeveniments de gran impacte en la societat catalana
com el procés estatutari, la sentència del Tribunal Constitucional desvirtuant
l'Estatut prèviament referendat pel poble català, l’ofensiva contra el model
lingüístic en l'educació i els incompliments de les disposicions de l'Estatut i
del sistema de finançament sobre inversions a Catalunya. No sé fins a quin
punt arriba la voluntat secessionista dels catalans, però sí que crec que hi
ha una àmplia majoria que pensa que la situació no pot romandre igual i vol
que se la consulti. Estic convençut que preguntar als ciutadans què volen
que sigui Catalunya i com s'ha de relacionar amb Espanya és un exercici
democràtic imprescindible per aclarir la situació, allunyar especulacions i diluir
incerteses. Ara bé, al meu entendre el laconisme del “sí” o del “no” induiria
a confusió i polèmica sobre la interpretació del “no”, si aquest fos l'opció
majoritària. Significaria el “no” deixar les coses com estan ara? O potser moltes
persones que volen un ple reconeixement de Catalunya dins d'Espanya,
votarien “no” perquè no volen la independència? Jo proposo que el vot negatiu
es complementi amb dues opcions que signifiquin mantenir la relació actual
o avançar en el camí federal. D'altra banda, es diu que la independència de
Catalunya afecta tot Espanya i tots els espanyols han de manifestar-se sobre
ella. Òbviament, Catalunya forma part de l'Estat Espanyol i la seva segregació
és una qüestió d'estat. Suposem que en un referèndum a tot Espanya, el 100%
es decanta contra la independència de Catalunya, menys a Catalunya on es
dóna una majoria a favor de la independència. Es soluciona així i es posa punt i
final definitiu al problema català? Jo crec que no.

És molt possible que la societat catalana es pronunciï per un canvi en la relació
de Catalunya amb Espanya, en la direcció de la plenitud a què em referia
abans. Si això és així i s'ignora la voluntat del poble de Catalunya, Espanya
patirà un greu problema que minvarà les seves energies i fortaleses; al final la
separació serà inevitable. Encara no és tard per trobar punts de trobada, no
és fàcil, però s'ha d'intentar. La intransigència, el tancament i l'immobilisme

són mals consellers en aquests moments tan crucials de la nostra història
comuna. Seran el respecte, la tolerància, la flexibilitat i la visió d'Estat, els
atributs imprescindibles per trobar el punt d'equilibri, lluny del tot o res o de les
cotilles jurídiques, que permeti una solució duradora i acceptada per la majoria.
¿Trobarem els arquitectes que sàpiguen construir els ponts necessaris?

En aquests moments que la urgència immediata és superar la crisi i alleugerir
el patiment de moltes persones, no hem de perdre la perspectiva de construir
per al llarg termini. Al meu parer, la solució passa per constituir un estat
federal amb menys protagonistes, competències millor definides, un sistema
de finançament amb repartiment de fonts i assumpció de responsabilitat
tributària per part dels ens federats, assumpció plena de la realitat plurinacional
i plurilinguística, i mecanismes de cooperació institucionals transparents
i eficaços. Tanmateix, no vull pecar d’ingenu, no sembla que en aquests
moments hi hagi massa convençuts d’aquesta solució ni aquí ni allà. Ara bé,
perquè a Catalunya reneixi la via intermèdia federal entre la independència
i l’immobilisme, cal veure molt més federalisme i comprensió a la resta
d’Espanya. L’arquitectura federal resulta impossible sense arquitectes que hi
creguin.

Finalment, em sembla imprescindible subratllar que qualsevol que sigui l’edifici
estatal que resulti a final d’aquest procés, ha de derivar en una societat més
cohesionada, en una econòmica més eficient, en un repartiment de la riquesa
i dels esforços més equitatiu i en estructures polítiques més democràtiques i
transparents; en definitiva, en un país més decent. Perquè si el resultat final
desitjat no és aquest, què estem fent?

Aquest article ha estat escrit per Josep Balletbò Sánchez